En Jaume Terradas és un referent de l’ecologia a Catalunya. Un referent i un pioner. Com qualsevol savi, nega ser-ho, la humilitat és un tret que el caracteritza. A mi els savis de ben petita que m’han atret, molt més que les “celebritats”. Quan els escolto i hi converso tinc la sensació que comparteixen un mon íntim fet de moltes perspectives, experiències i lectures que saben filtrar amb una gran precisió. Són uns artistes tant de la paraula com dels silencis i de l’observació.
D’aquesta trobada m’emporto dues grans temàtiques: una de caràcter més ambiental i l’altra més sociològica.
Com prioritzem les diferents problemàtiques ambientals ?
Actualment vivim temps més que es fa difícil fer una tria de per on hem de començar a treure’n el desentrellat esdevé un repte. En l’escenari ambiental, el que ens dona les condicions d’habitabilitat, això es fa especialment complexa. Una de les diatribes que es donen actualment és la de quines son les millors estratègies, i per tant què cal prioritzar per millorar la resiliència de la natura.
Les estratègies poden fer-se partint dels límits planetaris. Si partim d’aquesta premissa, resulta que tenim set dels nou límits a restaurar i això també ens dona mesura de la nostra fragilitat.
Després de parlar de diferents coses Jaume Terradas em transmet quelcom que em trastoca les meves creences… sí perquè la ciència no només està feta de certeses sinó d’intuïcions del que és més convenient o necessari per exemple. De fet és així com evoluciona la ciència, tal com ens va explicar en el seu moment el físic i historiador de la ciència Thomas Khun a través de la seva teoria de paradigmes de la ciència. Ho feia en un sentit molt ampli però també és aplicable a les decisions amb què ens trobem en determinats moments històrics i més quan tot s’accelera com ara.
Reduint molt, molt i sense matisos òbviament pertinents, el Dr. Terradas em deixa clar que la transició energètica és prioritària, atès que el nivell de les emissions tindran un impacte enorme sobre la biodiversitat. Preservar la biodiversitat és fonamental però per això caldrà redoblar esforços i si cal tocar part dels paisatges per avançar cap a la descarbonització de la nostra manera de viure.
A què ens pot portar la híper-especialització?
Com a sociòloga i comunicadora socioambiental, em preocupa molt que la divulgació científica arribi on ha d’arribar que és, bàsicament al conjunt de la societat per activar-la davant els reptes socioambientals que afrontem, i més que haurem de fer-ho.
Però el que observo és que, en general, quan es parla de temes ambientals, en un alt percentatge s’entén que son els científics provinents de les ciències de la vida els que estan més habilitats per fer-ho. En canvi, els científics socials i els lingüistes son persones formades per a la transmissió de coneixement posant-lo a l’abast de la gent atenent a les seves problemàtiques i no pas partint de les pròpies inquietuds científiques.
És molt diferent plantejar una estratègia de comunicació partint de les persones que les han de rebre que no pas de qui vol fer arribar el seu missatge. L’impacte i sobre tot la influència en el temps canvia radicalment.
Però la híper-especialització fa que empreses, coneixements, centres de recerca, etc, no valorin la hibridació o diàleg entre especialitats, evitant d’aquesta manera el fruit de les sinèrgies i les possibilitats de l’intercanvi entre diferents disciplines.
Terradas diu que els marcs mentals de cada disciplina fa que això sigui difícil, que a molts pocs llocs aquest intercanvi realment es doni.
Més endavant em parla que a l’Amazònia hi ha tal nivell d’interacció que fa existeixin moltes espècies superespecialitzades. Això fa que, davant les fluctuacions ambientals (sequeres, incendis, etc.) aquestes mateixes espècies esdevinguin molt fràgils.
I és així com m’apareix la pregunta: podria ser aquesta una analogia de com podem esdevenir igual de fràgils davant les fluctuacions a les que haurem de respondre? Per posar l’exemple de la DANA de València: l’alarma meteorològica feia dies que estava donada, va ser el no fer cas de l’alarma ni de transmetre-la, els interessos econòmics, la mala planificació urbanística, la deixadesa política la que va portar a la desgràcia que es va patir, a les 229 morts que quedaran a la memòria col·lectiva durant anys i anys. Per tant, la falta de socialització tant dels coneixements com dels mecanismes van fer que tot plegat fos més greu del que podria haver estat?
Marxo de casa del Dr. Terradas agraïda, contenta, amb més claredat, amb matisos importants que fins ara no tenia prou clars, amb la sensació de més lucidesa, tot i que com diu ell i recordant a Sòcrates, «només sé que no sé res». I amb llibres d’ell que em regala: el seu darrer assaig “El carro de fenc- De l’ofensiva contra la natura a un canvi de vida global” i un parell de llibres més de poesia seus, no puc tornar més rica. I m’acomiado d’aquest savi que nega ser-ho però que li brillen els ulls quan esmenta el seu mestre, el savi dels savis a casa nostra, en Ramon Margalef.
Comentarios recientes