El conflicte té moltes cares. Moltes de les cares amb la qual es mostra poden ser més aviat màscares que disfressen altre tipus de tensions que les que manifesta.En aquest post vull explicar el conflicte com a forma d’acostament, probablement poc encertada i efectiva. En realitat, quan algú manté un conflicte continuat amb algú és perquè es troba en relació amb aquesta persona. A vegades les persones ens queixem de moltes altres, però el curiós del cas és que preferim mantenir l’enfrontament com a dinàmica relacional. Molt probablement, això ens permet autoafirmar-nos, assegurar-nos que tindrem alguna cosa de la que parlar o simplement seguir en una relació que no sabem com transformar, però que ens assegura, en algun lloc, un tipus de presència.
Les persones som un autèntic misteri. Tenim la capacitat de valorar un munt de coses, però davant els conflictes entre iguals, sovint no ens veiem capaços de superar-ho.
En un conflicte, la major de les valenties és buscar punts d’acostament i empatia amb els que mantenim diferències amb les que no sabem conviure. Així doncs, el conflicte no deixa de ser una manera d’estar en contacte amb qui mantenim un desacord.
És curiós la dita «dos no es barallen si un no vol». Això només és vàlid entre iguals; però, quan hi ha diferències de poder això no és tan evident. Efectivament, les relacions de poder alteren tot l’ordre de resolució d’un conflicte. Quan el que té més poder el fa servir per marcar posicions en el conflicte, difícilment deixarà que l’altra part pugui també manifestar-se per tractar punts d’acord o fins i tot per aclarir quins són els punts en desacord i poder abordar així un diàleg més constructiu.
El curiós d’aquesta paradoxa és que quan la part que té més poder insisteix en el conflicte és que necessita el que suposadament és més feble per poder erigir-se com a «guanyador» del conflicte. Però en això també demostra la seva debilitat.
Potser com a éssers humans haguem d’aprendre més a identificar les fonts dels conflictes que vivim personalment per també poder reconèixer els que vivim en la nostra quotidianitat en les nostres relacions. D’aquesta manera, podríem valorar amb més criteri a qui ens mereix que hi posem l’atenció o no en un determinat conflicte, així com de poder fer-los front en moments delicats de les nostres vides. És curiós, els missatges socials dirigits a ser un mateix, a l’èxit, etc, no aborden massa l’aprenentatge sobre els conflictes ni sobre les estratègies per afrontar-los llevat que sigui des de l’assertivitat. Però no és suficient en un món tan complex com el que vivim que ho centrem tot tant en l’individu quan ho som, abans que res, com a éssers relacionant-nos els uns amb els altres.
Òbviament, realitzar aprenentatges que ens facin més resilients són fonamentals. No obstant això, en aquesta resiliència convindria posar atenció en allò que ens resulta incòmode com els conflictes per poder saber distingir molt bé si van o no amb nosaltres, si paga la pena involucrar-o no per a una resolució efectiva del mateix, per no fer-nos tant de mal inútilment, per intentar comprendre què és el que volem resoldre amb el conflicte més enllà de la seva aparença, per poder aprofitar les coses bones que determinats conflictes també aporten, per poder desemmascarar i fer front a les nostres pròpies pors.
Per al creixement personal es necessita de valor per reconèixer, assumir i treballar els propis conflictes. Però quan es fa, els fruits solen estar assegurats perquè tard o d’hora aprenem o a superar-los, o reconèixer-los i a portar-los millor.
Imaginem ara com seria poder-ho fer amb les persones amb les que no compartim idees, formes de treballar o, simplement, percepcions. Llàstima que hi hagi persones qui només viuen dels conflictes i no tenen una mínima valentia per reconèixer que viuen a costa de fer mal als altres o de crear conflictes innecessaris, lletjos i dolorosos amb els que son diferents a ells.
Comentarios recientes