A vegades em sorprèn que la gent es queixi de la pluja quan vivim en un territori tan necessitat d’aigua. Estem tan desconnectats de la natura, tan acomodats en segons quines coses que, en lloc d’agrair unes pluges que necessitem per poder viure, hi ha qui es passa el dia queixant-se. Oblidem que el camp necessita l’aigua per donar-nos aliments, oblidem que per tenir aigua corrent necessitem que plogui, per beure, per dutxar-nos, per netejar els nostres carrers, perquè els arbres ens segueixin acompanyant.
En realitat, aquesta queixa no deixa de ser una metàfora de lo desconnectats que estem no només de la natura, sinó de la nostra pròpia naturalesa. Perquè, efectivament, per créixer com a persones, de vegades, hem de transitar incomoditats que són necessàries per a poder florir.
Cada etapa vital que vivim implica renunciar a una sèrie de coses per guanyar-ne d’altres. Aquestes renúncies poden resultar molt incòmodes i per aquesta raó hi ha molta gent que no dóna els passos que desitjaria. La por a perdre allò que apreciem o que estem acostumats a fer servir ens situa en la incomoditat d’afrontar tant la pèrdua com la incertesa del que pugui arribar o hem d’afrontar.
Hi ha moltes maneres d’afrontar-ho i totes són bones si et permeten avançar. Hi ha persones que decideixen deixar-se acompanyar quan una determinada situació els genera massa incomoditat i, o bé no saben com encarar-la, o bé són conscients que alguna cosa els paralitza per fer el salt i tractar de canviar. En qualsevol dels dos casos, abordar el que resulta incòmode s’ha convertit en una cosa necessària a treballar.
I moltes vegades aquest camí és molt més gratificant del que es pugui creure, perquè mirar-se cap a dins és el més fiable que puguem fer per nosaltres mateixos … el curiós és que molta gent desconfia de si mateixa perquè, simplement, no ha fet l’exercici d’escoltar-se d’una altra manera del que estan acostumats a fer-ho. Entenc que hi hagi persones que se’ls faci estrany parlar sobre si mateixes a una persona desconeguda. No obstant això, si estàs travessant un moment d’incomoditat i et segueixes fent les mateixes preguntes arribant a les mateixes respostes sense obtenir cap resposta satisfactòria, potser emprendre la incomoditat de fer-ho amb algú que t’ajudi a trobar els teus propis recursos pot ser que sigui un camí més suportable per caminar-amb més sentit.
I també una forma de comunicar diferent, compartint natures humanes des d’un lloc apreciatiu, amb certa distància i alhora amb la certesa que hauràs tingut la valentia d’anar més enllà de la incomoditat, atravessant i permetent-te reconèixer-te més enllà de la mateixa. Perquè, encara que hi hagi moments en què ens sentim molt incòmodes amb algunes circumstàncies, amb el temps també sabem que podem aprendre d’elles i treure’n el màxim profit.
Comentarios recientes